La publicació del Diccionari Ortogràfic el 1917 i la Gramàtica catalana el 1918 deixava l’IEC davant un repte important per a completar la normalització de la llengua. Calia un diccionari general, però aquesta obra, prevista des de l’origen, requeria una dedicació que costava d’impulsar.
Una situació adversa −la Dictadura establerta el 1923− havia d’afavorir la solució d’aquest afer pendent. El maig de 1924, per una decisió política pròpia d’aquell moment, Pompeu Fabra va ser destituït de la Càtedra de Llengua Catalana que ocupava des de 1912 i, davant l’opció d’aprofitar el temps que li quedava lliure, es va dedicar intensament a redactar personalment, en milers de fitxes manuscrites, el contingut de l’anhelat diccionari.
El seu esforç i la seva tenacitat van ser decisius i en un moment històricament favorable, novembre de 1932, ja es va poder disposar del que hem conegut com a Diccionari Fabra, eina d’una transcendència cabdal durant el llarguíssim calvari de llibertat que ben aviat s’havia d’iniciar.
Aquestes fitxes, conservades a l’Arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans, són un exemple fefaent de la voluntat incorruptible de Pompeu Fabra de treballar d’una manera indefallent per la nostra llengua.
Jordi Mir